Les altres Tabàrnies

03 Mar 2018

Arran de les eleccions del 21 de desembre de 2017 al Parlament de Catalunya, imposades pel president espanyol M. Rajoy, ha aparegut una invenció, Tabàrnia, impulsada pel partit unionista, Ciudadanos que, encara que va guanyar en escons, ha reconegut públicament la seva incapacitat de formar govern. Tabàrnia es tracta d’una imaginària circumscripció electoral, acrònim de Barcelona i Tarragona, que suposadament seria un feu espanyolista. El fet és inexacte, ja que el vot “constitucionalista” està barrejat fortament i de manera indestriable amb el vot independentista, però, a més, resulta que aquesta maniobra de crear un imaginari districte electoral no té res de nou; des de principis del segle XIX es coneix com a gerrymandering, terme impossible de traduir de l’anglès, però que s’atansaria al que coneixem com a “tupinada” o en castellà “pucherazo”, tot i que cal reconèixer que és un intent de frau electoral dissenyat amb un certa sofisticació.

ORIGEN DEL TERME ‘GERRYMANDERING’

Gerrymandering és un terme de ciència política que es refereix a una manipulació de les circumscripcions electorals d’un territori, unint-les, dividint-les o agrupant-les de forma artificiosa, per tal d’alterar els resultats finals d’unes eleccions. Pot ser usat per a millorar o empitjorar els resultats d’un determinat partit polític o grup ètnic, lingüístic, religiós o de classe. És, per tant, una tècnica destinada a trencar la imparcialitat d’un sistema electoral determinat i, per tant, un cas clar de mala pràctica de política electoral.

Elbridge Gerry

El terme va passar a la història amb el nom de Gerrymandering, arran de la pràctica de una “potinejada”, duta a terme pel governador de Massachussets , E. Gerry (1744-1814) a principis del segle XIX. Gerry, preocupat perquè el seu partit no aconseguia la victòria als districtes del nord i oest de l’estat, va decidir unificar tots aquests districtes en un de sol, per tal que obtingués més escons a les eleccions .

Els periodistes que van observar el nou mapa electoral es van adonar que un dels nous districtes tenia la forma d’un animal mitològic, una sargantana. Van fer un acrònim entre el cognom del governador (Gerry) i el nom de l’animal (salamander en anglès) al qual van batejar com The Gerry-mander. La caricatura es va fer molt popular i representava un estrany animal amb urpes, ales i un cap que recorda la d’un drac. El terme tingué un gran èxit i passà a designar qualsevol forma de manipulació dels districtes electorals amb finalitats d’alteració dels resultats. La seva formalització es completà l’any 1848 amb la seva inclusió a l’Enciclopèdia Britànica. En ciències polítiques encara se segueix utilitzant .

APLICACIÓ HISTÒRICA DEL ‘GERRYMANDERING’

Per fer un repàs històric de l’aplicació del gerrymandering, hem triat tres països on aquest frau electoral ha estat més llarg i rellevant, tot i que la utilització d’aquesta pràctica maliciosa és molt més extensa. A tall d’exemple, en el país originari del terme, en els E.U., no ha deixat de practicar-se: així, el 2006 el Tribunal Suprem va condemnar el govern federal de Texas per haver redibuixat el Districte 23, en considerar que l’objecte de la modificació era diluir la força del vot llatí en aquella circumscripció. També a l’Europa de l’Est, en el procés de democratització posterior a la caiguda del Mur de Berlin, s’han observat casos de gerrymandering en el disseny de sistemes electorals, a Polònia, República Txeca i Hongria. S’hi podria afegir “los districtos chorizos” de l’època de Perón a l’Argentina, i les sospites a la Veneçuela actual…

Un home de l’exèrcit republicà irlandès patrulla a Belfast, el 1987. Foto: Telegraph

Irlanda del Nord

El conflicte d’Irlanda del Nord (conegut en anglès com de The Troubles) té un origen de segles, quan els anglesos van envair l’illa, però es va enverinar fortament quan els invasors van adoptar el protestantisme i els irlandesos van continuar fidels al catolicisme romà. De fet, la religió va ser l’excusa per justificar el supremacisme i l’hegemonia dels anglesos.

A partir de la primera meitat del segle XX, quan, com a resultat de la llarga i sagnant lluita dels irlandesos, s’aconsegueix la creació de la República d’Irlanda i, per tant, la partició de l’illa, el conflicte es va centrar en el territori d’Irlanda del Nord, sota tutela britànica, però amb dues comunitats enfrontades, la catòlica i la protestant.

En la segona meitat del segle XX el conflicte es va revifar, arran de la lluita dels catòlics nord-irlandesos, inspirada en el Moviment pels Drets Civils de M.L. King als E.U., en la lluita per defensar els drets civils de la minoria catòlica. Els catòlics volien acabar amb la pràctica del gerrymandering de les circumscripcions electorals, que confinaven els catòlics a uns pocs espais representatius; també volien abolir el sufragi censatari que premiava als protestants -normalment més rics- tot donant-los un poder electoral desproporcionat, i posar fi als privilegis que tenien els ciutadans de confessió protestant en la adjudicació de vivendes i treball. A més reclamaven l’abolició de l’Acta de Poders Especials (que permetia mesures repressives) que es considerava que estava dirigida especialment contra els nacionalistes catòlics. Vaja, un 155 a l’anglesa!

Els catòlics d’Irlanda del Nord eren partidaris de la independència o bé de la integració de l’Ulster (nom en anglès de la província d’Irlanda del Nord) en la República Irlandesa, mentre que els protestants temien la pèrdua de la seva supremacia si es trencaven els seus vincles polítics amb el Regne Unit.

Ambdós bàndols van recórrer a les armes i l’Ulster va entrar en una espiral de violència que va durar des del 1968 fins l’Acord de Divendres Sant, el 1998, que va posar les bases d’un nou govern i va eradicar la violència, que encara continua esporàdicament i a petita escala.

Un bantustan a Sud-Àfrica, on es confinava la població negra a unes zones marginals sense cap mena d’indústria

Sud- Àfrica

L’apartheid era un sistema vigent a Sud-Àfrica, des del 1948 fins el 1990, que limitava els drets per motius de raça. Era un conjunt de lleis que reservaven els drets civils per a menys de cinc milions de ciutadans blancs i els negaven, de manera brutal i esperpèntica, a més de vint-i-cinc milions de persones negres. La base del sistema electoral de l’apartheid era una mena de gerrymandering a escala gegantina que confinava la població negra a unes zones marginals sense cap mena d’indústria, que permetia privar-la dels drets de ciutadania i desentendre’s del tot del seu desenvolupament econòmic i social. Aquestes zones es coneixien amb el nom de bantustans.

Aquests territoris eren una mena de reserves tribals dels habitants no blancs a Sud-Àfrica. El nom, de fet, era el que feien servir els opositors a l’apartheid, per contra del que utilitzava el govern racista per designar el mateix fenomen,“homeland”, pàtria. Els bantunstans només foren reconeguts per la mateixa Sud-Àfrica, i mai internacionalment.

Un argument fonamental d’aquesta política era afirmar que dins dels bantustans, els africans podrien gaudir dels seus propis drets i així gaudirien de més independència mentre que fora d’aquestes zones serien tractats com a estrangers. Un altre dels arguments freqüentment esgrimits era l’afirmació que, amb aquestes mesures, els africans, de fet, tornaven als seus llocs d’origen, les seves llars ancestrals. Però aquesta postura feia veure que ignorava el fet que molts sud-africans negres o mulats ja eren a la tercera o quarta generació que vivien en un ambient urbà, i per tant, ho associaven més aviat a una expulsió, que , de fet, era de què es tractava.

Les persones de raça negra que es negaven a respectar les restriccions sobre les activitats polítiques normals corrien el risc de ser empresonats o de morir de manera violenta a la presó. Les lleis permetien al govern de Sud-Àfrica detenir indefinidament qualsevol dissident sense sotmetre’l a judici, o exiliar-lo a un lloc remot i inhòspit. No existia cap recurs legal contra aquests procediments ni dret d’apel·lació.

A aquest monstruós sistema racista de l’apartheid es va haver d’enfrontar Mandela i milions de lluitadors pels drets humans, la dignitat i la llibertat del poble sud-africà negre.

Mussolini es dirigeix a les masses

La Itàlia de Mussolini

Quan el 1922, després que el feixisme arribés al poder com a conseqüència de la Marxa sobre Roma, de fet no es pot parlar encara d’una dictadura. S’hi arribarà de mica en mica quan el govern de Mussolini evolucionarà cap a ella en els següents mesos per resoldre les tensions entre el govern i l’oposició d’esquerres.

Un eina fonamental va ser la denominada llei Acerbo -nom del ministre que la va impulsar-, una llei que modificava de manera substancial la norma electoral vigent a Itàlia, molt semblant a la d’altres democràcies liberals de l’època, en el sentit de premiar amb un nombre d’escons molt important el partit que superés un 25% dels vots. Així el partit que tingués una majoria relativa ocuparia dues terceres parts dels escons del Parlament italià. Com a resultat, a les eleccions de 1924 la majoria va ser per a la Llista Nacional de Mussolini encapçalada pels dirigents feixistes.

El mecanisme electoral es basava en una mena de gerrymandering que consistia en una circumscripció nacional única, dividida en setze districtes electorals, dissenyats per a propiciar una victòria dels feixistes en cadascun d’ells.

Curiosament, la llei Acerbo que va possibilitar la Itàlia feixista sembla ser la font d’inspiració de la proposta de reforma de la llei electoral a Espanya de la mà del PP, a la qual, ara, s’ha afegit Ciudadanos. Primer a nivell municipal, però, és clar, és el primer pas per implantar-la a las eleccions legislatives, és a dir, les que conformen el Parlament. Sobre aquest tema recomano la lectura atenta d’aquest blog.

Altres intents d’esbocinar Catalunya

A part d’uns quants i rellevants exemples a escala mundial de modificar resultats electorals mitjançant la manipulació tipus gerrymandering, també Catalunya ha hagut de suportar altres intents no amb la mateixa tècnica, però sí amb el mateix objectiu:

Lo leridanismo va ser un moviment cultural i ideològic sorgit a Lleida en l’època de la postguerra entre els simpatitzants del franquisme, els quals defensaven la província de Lleida com a concepte identitari, tot relativitzant la seva catalanitat. A més fomentaven el recel de la població envers Barcelona, en propugnant una visó totalment localista de la província, que malgrat aquest curiós tret mai qüestiona la seva pertinença a Espanya. La lleidatanitat era, segons els franquistes, la manera amb la qual els lleidatans expressaven la seva espanyolitat. Lo leridanismo, com si fos una mena d’«ideologia oficial» del règim a Lleida, es va valer de nombrosos mitjans per a difondre els seus ideals: organitzacions socials, publicacions, diaris, esdeveniments culturals i folklòrics, etc. Algunes perles:

“La verdad hay que buscarla en la
siguiente afirmación: ni catalana
ni aragonesa, Lérida es leridana”.
Antonio Hernández Palmés

“Lérida no es catalana en grado máximo.
En realidad incluso nuestra propia habla
no es más que una especie de dialecto
situado entre el castellano y el catalán”.
Eduardo Aunós ( 1948)

Cal destacar que els leridanistas solien emfatitzar les diferències entre el català occidental, propi de Lleida, i l’oriental més extens entre la resta de Catalunya, i que durant les primeres dècades de la dictadura gaudiren d’una gran influència política i social a Lleida.

No se’n van sortir i l’invent de Tabàrnia va pel mateix camí.